UNA COSETA QUE HE ESCRIT AVUI, NO HE DORMIT MASSA BE....
dimecres, de desembre 29, 2004 Edit This 3 Comments »
Estic a la dutxa, l’aigua cau suaument a sobre del meu cos, gota a gota, molt suau, no m’agrada. Amb la mà dreta agafo lentament l’ansa i amb un gir, també lent, aconsegueixo un augment de la pressió de l’aigua, els repiqueteig sobre la meva esquena ja no es suau, ara m’agrada, les gotes son més fortes i hem relaxen, es el que volia, es perfecte, com a mi m’agraden les coses, el meu pel mullat hem cau sobre els muscles.
Aigua clara, transparent a sobre del meu cap.
Obro els ulls lentament baix l’aigua i la veig caure al meu voltant, quan arriba al plat de la dutxa es fon i cau cap a el desguàs, es un moviment continu, es dibuixen rius , rius que varien, rius que es tenyeixen de vermell.
Aigua rosada, vermella sobre els meu peus.
Els meus ulls tornen a tancar-se però abans dirigeixo la mirada cap als meus peus, vorer el fred fil del ganivet hem fa tornar a resistir-me a que els meus ulls es tanquen i visualitzo el meu canell esquerre.
Hi ha un tall, hem fa gràcia, i un somriure apareix als meus llavis, que ja estan d’un blau pàl·lid, no es el típic tall horitzontal, no vull que qui hem trobe pense que soc una inculta, es un perfecte tall diagonal, amb la profunditat adequada, sols talla venes, perfecte, com a mi m’agraden les coses, no he pogut evitar que el meu dit índex de la mà dreta acaricie la superfície del tall, inclòs faig pressió per a que les petites punxades elèctriques que surten de la ferida paren.
M’agrada la meva pell ara es molt més blanca, un blanc perfecte, com a mi m’agraden les coses, a nivell dels genolls tinc un rius vermells que dibuixen gràcils corbes cap als meus turmells, avui m’agraden més que mai, la felicitat dibuixa un altre somriure als meus llavis, hem sento tan plena, ja res importa, ni els espasmes que comence a patir al braç dret hem fan abandonar aquest estat, ja no puc obrir els ulls, s’han tancat i ja no els obriré mes, poc a poc el meu cos es recolza a les parets de la dutxa i va caient.
Es dobleguen els meus turmells, els meus turmells........., es dobleguen els meus genolls i soc conscient de la situació del meu cos, l’estat en el que hem trobo fa que l’interpretació de l’espai millore, si poguera vorem des de fora voria el meu cos fred, tremolós, flàccid, recolzada a la dutxa amb els braços als costats de les cames, en un racó, la pell sense turgència, d’un blanc immaculat, perfecte, aixina es com m’agraden les coses?.....
De sobte un soroll irromp els meus últims pensaments, es la porta del bany, algú ha entrat, però ja no tinc força per tornar a obrir els ulls, seria deliciós acomiadar-me de qui fos amb una mirada d’aquelles que diuen de tot, però ja es tard. Una ma càlida que m’agafa amb força del muscle hem provoca una sensació molt estranya, en un instant tot el sentit que tenia aquest acte es perd, però ja estic massa dèbil i aquest serà el meu últim pensament. No se si dintre d’aquesta fantasia final que m’ha provocat el dubte s’hi troba l’imatge que hem ve al cap, uns llavis, vermells, d’un vermell viu, perfectes, com a mi m’agraden les coses, s’aproximen a la meva orella, poc a poc, la percepció de l’espai cada vegada es mes nítida a la meua ment, s’obren i diuen el meu nom, suaument, molt suau......
Com si aquestos llavis haguessin provocat una descarrega d’energia noto com cada cèl·lula del meu cos comença a calfar-se, el fred desapareix i entro en un estat de perfecció, com a mi m’agraden les coses, no hi ha dolor, no hi ha espasmes al meu braç i intento tornar a obrir els ulls.
Al principi està tot un tant borrós, no puc percibir la figura que es troba al meu davant, encara que tot segueix sent vermell el meu cos es troba en una postura diferent a com es suposa que l’havia deixat, no se exactament com, ja que alguna cosa m’impedeix tindre consciencia del meu cos. Tot comença a fer-se clar, ara ho veig, no sóc a la dutxa, sino al llit, que faig ací??, als peus del llit hi ha algú que hem mira, el meu primer acte es treure les mans de baix de la vermella funda nordica, no hi ha res, el tall no existeix, era un somni??? Tan de bo els somnis es fessin realitat algun dia.
La veu que m’ha tret del somni torna a dirigir-se a mi:
-Que somniaves? Pareixia bonic, feies un somriure especial.........
-Res
-Crec que mai t’havia vist somriure aixins, era tan dolç, diria que han passat mesos, no puc recordar-te somrient.......
-Serà perquè ja no dorms amb mi, últimament tinc molt somnis d’aquestos tan dolços
-Li preguntaré a la Laura, ella si que dorm amb tu últimament
El meu cos s’havia incorporat durant la conversa, ara el deixo caure sobre el coixí, no tinc ganes de parlar, pero al meu interlocutor se’l veu interessat, havia esperat aquest moment mesos avans, ara no, ara ja estic cansada.
-Pregnta-li el que vullguis, ella no te ningún problema de parlar sobre el que passa (tanco els ulls, desitjo tornar al meu somni)
-Aplica-t’ho (obro els ulls, veig com marxa)
Giro el meu cap i miro la tauleta de nit, una nàusea hem fa tornar a la realitat, a la cruel realitat dels últims mesos, l’últim tractament després de l’operació, una quimio ben agressiva, perfecte!!, com a mi m’agradaven les coses. Tan de bo els somnis es fessin realitat algun dia.
Aigua clara, transparent a sobre del meu cap.
Obro els ulls lentament baix l’aigua i la veig caure al meu voltant, quan arriba al plat de la dutxa es fon i cau cap a el desguàs, es un moviment continu, es dibuixen rius , rius que varien, rius que es tenyeixen de vermell.
Aigua rosada, vermella sobre els meu peus.
Els meus ulls tornen a tancar-se però abans dirigeixo la mirada cap als meus peus, vorer el fred fil del ganivet hem fa tornar a resistir-me a que els meus ulls es tanquen i visualitzo el meu canell esquerre.
Hi ha un tall, hem fa gràcia, i un somriure apareix als meus llavis, que ja estan d’un blau pàl·lid, no es el típic tall horitzontal, no vull que qui hem trobe pense que soc una inculta, es un perfecte tall diagonal, amb la profunditat adequada, sols talla venes, perfecte, com a mi m’agraden les coses, no he pogut evitar que el meu dit índex de la mà dreta acaricie la superfície del tall, inclòs faig pressió per a que les petites punxades elèctriques que surten de la ferida paren.
M’agrada la meva pell ara es molt més blanca, un blanc perfecte, com a mi m’agraden les coses, a nivell dels genolls tinc un rius vermells que dibuixen gràcils corbes cap als meus turmells, avui m’agraden més que mai, la felicitat dibuixa un altre somriure als meus llavis, hem sento tan plena, ja res importa, ni els espasmes que comence a patir al braç dret hem fan abandonar aquest estat, ja no puc obrir els ulls, s’han tancat i ja no els obriré mes, poc a poc el meu cos es recolza a les parets de la dutxa i va caient.
Es dobleguen els meus turmells, els meus turmells........., es dobleguen els meus genolls i soc conscient de la situació del meu cos, l’estat en el que hem trobo fa que l’interpretació de l’espai millore, si poguera vorem des de fora voria el meu cos fred, tremolós, flàccid, recolzada a la dutxa amb els braços als costats de les cames, en un racó, la pell sense turgència, d’un blanc immaculat, perfecte, aixina es com m’agraden les coses?.....
De sobte un soroll irromp els meus últims pensaments, es la porta del bany, algú ha entrat, però ja no tinc força per tornar a obrir els ulls, seria deliciós acomiadar-me de qui fos amb una mirada d’aquelles que diuen de tot, però ja es tard. Una ma càlida que m’agafa amb força del muscle hem provoca una sensació molt estranya, en un instant tot el sentit que tenia aquest acte es perd, però ja estic massa dèbil i aquest serà el meu últim pensament. No se si dintre d’aquesta fantasia final que m’ha provocat el dubte s’hi troba l’imatge que hem ve al cap, uns llavis, vermells, d’un vermell viu, perfectes, com a mi m’agraden les coses, s’aproximen a la meva orella, poc a poc, la percepció de l’espai cada vegada es mes nítida a la meua ment, s’obren i diuen el meu nom, suaument, molt suau......
Com si aquestos llavis haguessin provocat una descarrega d’energia noto com cada cèl·lula del meu cos comença a calfar-se, el fred desapareix i entro en un estat de perfecció, com a mi m’agraden les coses, no hi ha dolor, no hi ha espasmes al meu braç i intento tornar a obrir els ulls.
Al principi està tot un tant borrós, no puc percibir la figura que es troba al meu davant, encara que tot segueix sent vermell el meu cos es troba en una postura diferent a com es suposa que l’havia deixat, no se exactament com, ja que alguna cosa m’impedeix tindre consciencia del meu cos. Tot comença a fer-se clar, ara ho veig, no sóc a la dutxa, sino al llit, que faig ací??, als peus del llit hi ha algú que hem mira, el meu primer acte es treure les mans de baix de la vermella funda nordica, no hi ha res, el tall no existeix, era un somni??? Tan de bo els somnis es fessin realitat algun dia.
La veu que m’ha tret del somni torna a dirigir-se a mi:
-Que somniaves? Pareixia bonic, feies un somriure especial.........
-Res
-Crec que mai t’havia vist somriure aixins, era tan dolç, diria que han passat mesos, no puc recordar-te somrient.......
-Serà perquè ja no dorms amb mi, últimament tinc molt somnis d’aquestos tan dolços
-Li preguntaré a la Laura, ella si que dorm amb tu últimament
El meu cos s’havia incorporat durant la conversa, ara el deixo caure sobre el coixí, no tinc ganes de parlar, pero al meu interlocutor se’l veu interessat, havia esperat aquest moment mesos avans, ara no, ara ja estic cansada.
-Pregnta-li el que vullguis, ella no te ningún problema de parlar sobre el que passa (tanco els ulls, desitjo tornar al meu somni)
-Aplica-t’ho (obro els ulls, veig com marxa)
Giro el meu cap i miro la tauleta de nit, una nàusea hem fa tornar a la realitat, a la cruel realitat dels últims mesos, l’últim tractament després de l’operació, una quimio ben agressiva, perfecte!!, com a mi m’agradaven les coses. Tan de bo els somnis es fessin realitat algun dia.
